Revista Nausica

“El teatre de text ha de promoure el debat i la reflexió”

Un dels millors actors i directors de teatre catalans de tots els temps ha tornat a Barcelona. Amb Stalin, escrita i dirigida pel mateix Josep Maria Flotats, versionant la novel•la Une exécution ordinaire de Marc Dugain, es vol convidar a la reflexió sobre els excessos del poder i la seves justificacions. Sense caure en caricatures, i sense grans parafernàlies tècniques, Flotats ens parla del terror del règim comunista centrant la història en l’afer de les bates blanques. És una bona ocasió per trobar-nos amb ell i repassar els seus 50 anys de carrera artística.

Després de 10 anys sense estrenar obra a Barcelona, i quan compleix 50 anys damunt de l’escenari, torna per interpretar Stalin. Com va el retrobament amb el seu públic?
Bé, va molt bé, però no m’agrada dir retrobament perquè jo no tinc la sensació d’haver perdut el contacte mai amb el públic de Barcelona. Primer, perquè vaig estar 10 anys al Poliorama. Després, al TNC i, més tard, els dos espectacles que he fet fora de Barcelona, Arte i París 1940 que vaig crear a Madrid, els he portat aquí. Per tant, no és un retrobament perquè no m’he allunyat mai del tot.

Aquesta és “l’estrena mundial”. Podem veure l’obra a Barcelona fins el 13 de gener. Però on continuarà la gira? Hi haurà versió en castellà?
En principi després del Tívoli, farem una gira per Catalunya i tenim previst, amb la versió castellana, fer una gira per Espanya.

L’obra, dirigida i escrita per vostè mateix, és l’adaptació del primer capítol de la novel•la Une exécution ordinaire de Marc Dugain. Què el va atrapar d’aquest text?
La història i com estava explicada. L’estil. S’ha escrit molt d’allò de què parla, però no d’aquesta manera. És un text fantàstic perquè promou el debat i la reflexió. I aquesta és la funció que ha de tenir aquest tipus de teatre.

Era difícil mostrar un Stalin que no fos una caricatura. Com s’aconsegueix?
Sí, aquesta era una de les grans dificultats. Aquest tipus de personatges, en la vida quotidiana, tenen una aparença de normalitat encara que siguin realment uns malalts absoluts. Es tracta de donar veritat al personatge. A totes les fotografies que tenim dels grans dictadors, sempre es pot veure com estan rodejats de nens petits, amb flors, amb gent fent-li petons... Aquesta és la imatge d’Stalin. A l’obra veiem un avi amb aparença de bona persona que va justificant uns fets terribles. Una cosa és allò que ell diu que ha fet i, una altra, és el seu comportament real.

Era un home, com es pot veure a l’obra, absolutament sol. Qui té el poder absolut, qui decideix sobre la vida i la mort dels altres, té una soledat absoluta. Això surt molt al text de Dugain. Fent el que fa, sent un assassí de masses, no té confiança en ningú. Shakespeare ens parla a totes les tragèdies d’aquesta angoixa per ser assassinat. Ricard III és això. Aleshores, aquesta obsessió de l’atemptat, es barreja amb aquesta necessitat de parlar amb algú com el personatge que interpreta Carme Conesa, i que ell pot fer desaparèixer en qualsevol moment. D’allò que sí que es parla, encara que no es mostra explícitament, és del terror. L’escenografia l’he pensat com un univers mental, tancat, i paranoic. Hi ha una mena de túnel, sense línees rectes. És un univers on la dona, i els seu marit, pateixen el terror. L’obra mostra com el poder intenta destruir fins i tot l’amor més íntim d’una parella. Al mateix temps, és la metàfora de tot un país. La cosa que més sorprèn de l’obra, potser, és com Stalin va justificant els seus crims. Clar. És un text que et va mostrant l’exterior i l’interior. Stalin va explicant els crims amb absoluta impunitat i, a la vegada, els va justificant. Són les dues cares de la moneda. L’aparença, els discursos, davant d’una realitat cruel, d’uns fets terribles. És disposar de la vida dels altres i justificar que és pel bé del poble. Està autoconvençut que és el Messies. Però, ara, també vivim en una època on hi ha molt de messianisme... Per tant, estem davant d’una obra que també ens parla de l’actualitat. Sí, avui tenim des de dictadors en països molt coneguts fins a integrismes de tot tipus. Salvadors de la religió, salvadors del poble, la fe... És exactament això. En aquests 59 anys de carrera, com ha estat la seva relació amb el poder? Depèn del moment. La relació, en general, del món de la creació i el poder és complicada, complexa i difícil. Qui té el poder mana i hi ha artistes que baixen el cap i n’hi ha d’altres, que no. Són molts anys de professió. Encara es posa nerviós en sortir a l’escenari? Cada vegada més (riu). Jo pensava que aniria posant-me menys nerviós amb els anys, però és al revés. Potser és que et va augmentant el sentit de la responsabilitat... Potser un mateix es posa el llistó més alt. Però jo tinc les mateixes ganes de fer teatre que el primer dia. La mateixa passió. Tindrem a Flotats més sovint a Barcelona? Jo espero que sí. Depèn de moltes coses, depèn de si trobes el teatre que busques... Ara, jo tenia moltes ganes d’estrenar aquesta obra aquí. Però després no sé què faré.