Diario Avui, 15-Septiembre-2007

Josep M. Flotats torna a Barcelona, després de 10 anys d’absència, amb la seva visió de la primera part de la novel·la 'Une exécution ordinaire'

'Stalin', estrena mundial

Flotats. Stalin. Setembre 2007. Estrena mundial. Amb aquesta contundència, banderoles penjades per la ciutat avisen d’un esdeveniment que sobrepassa l’àmbit teatral: el retorn de Josep Maria Flotats als escenaris de la seva ciutat –“al Tívoli, que sempre m’ha acollit”– dimarts que ve

Flotats. Stalin. Setembre 2007. Estrena mundial. Amb aquesta contundència, banderoles penjades per la ciutat avisen d’un esdeveniment que sobrepassa l’àmbit teatral: el retorn de Josep Maria Flotats als escenaris de la seva ciutat –“al Tívoli, que sempre m’ha acollit”– dimarts que ve, amb Stalin, un espectacle en català que dirigeix i protagonitza ell mateix, i que comparteix amb Car-me Contreras, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Francesc Pujol i els russos Vladímir Lukin i Aleksandr Korotkov, “un parell d’indígenes que hi queden tan bé, toquen l’acordió i altres sorpreses”, insinua Flotats.

L’estrena és mundial i indiscutible. L’autor, Marc Dugain, va enviar a Flotats el manuscrit inèdit amb el primer capítol de la novel·la que estava escrivint, Une exécution ordinaire, per demanar-li l’opinió. El volum descriu en tres capítols el passat recent de l’URSS i, aquest primer, se centra en l’estada de Stalin a Geòrgia. A Flotats el va apassionar tant que, sense dir-ho a ningú, va tirar pel dret i va fer-ne l’adaptació teatral. “Em va arribar a finals de juny del 2006 i em vaig passar l’estiu treballant-hi. A tothom que em trucava li deia que era de vacances molt lluny, per poder-m’hi dedicar!”. El més sorprès va ser Dugain, que es va trobar amb el text a punt per al teatre, amb el savoir faire de Flotats. En va quedar tan entusiasmat que ell mateix n’està preparant ara una versió per al cinema.

L’argument
Se situa a l’any 1953, amb un Stalin malalt, en el moment històric del complot de les bates blanques. El Kremlin acusava els metges jueus de voler trencar la successió de Stalin enverinant membres del règim. En realitat buscava una excusa per emprendre una caça de bruixes contra els jueus. Quan gairebé no queden metges, Stalin en necessita un i coneix una metgessa a qui, en la seva soledat, fa confidències com si estigués en el divan d’un psicoanalista. “Un home que vol implantar el terror, que no es pot fiar ni de la seva ombra, està condemnat a la soledat. Quan parla, només és per manipular o enganyar”, explica Flotats. La metgessa està casada amb un físic nuclear i l’obra gira a l’entorn del drama d’aquesta parella jueva, perillosament pròxima al dictador i coneixedora dels seus pensaments.
Malgrat la duresa, hi ha moments per a l’humor i la ironia “per descomprimir”. Per a Flotats, “és un thriller polític amb suspens; no podem explicar-ne detalls perquè va de sorpresa en sorpresa, sempre estàs pendent del que passarà a la següent escena”. La història de fons és contundent: “Insinua un comunisme pur que permet que el públic encara hi estigui d’acord, però a la següent frase... ni parlar-ne! Tota l’estona li està demanant que es posicioni. Hi ha distracció i reflexió”. Assegura que Dugain ha fet un text compromès: “No diu cap a quin costat s’ha d’anar: explica, planteja i fa preguntes com ara «Per què tolerem psicòpates al po-der? Tots en som responsables!». Ell recorda perquè no es torni a repetir”.

Un treball privilegiat
“Abans de posar-me en la pell d’aquest psicòpata, vull dir que em sento feliç, serè, tranquil i còmplice amb els companys, que han aportat tantes idees.” Al maig van començar els assajos. Juny i juliol van ser mesos de pausa “per digerir els personatges”, i Flotats ho va aprofitar per dirigir-se a ell mateix. A partir de l’agost, han tingut el Tívoli a disposició absoluta. “Ha estat un privilegi, ens hem fet nostres el decorat, el so, els llums... Hem treballat amb una serenor i una qualitat que han creat les condicions per ensenyar-ho al públic de la millor manera”.

Flotats està feliç, radiant. S’ha deixat un bigoti gruixut. “No m’hi assemblo gens, però la màgia del teatre és que ningú es planteja que jo sigui Stalin, es tracta de comunicar-ho”. Els actors també estan feliços: “És un dels personatges més importants que he fet mai”, diu Pere Eugeni Font. Pepa Arenós assegura que li ha tornat a despertar l’amor al teatre. Carme Conesa ja en deixa constància: “Estic escrivint una mena de llibre sobre les meves experiències sobre aquest treball dia a dia, ell [Flotats] no ho sabia...”.

De moment, en català
Si s’arriba a fer en castellà, tardarà més d’un any. “La memorització és física, emocional, ve amb el gest, els llums, l’escenari, el partenaire... Si falta alguna d’aquestes coses o surts de l’escenari, desapareix. Fer-ho en un altre idioma és tornar a començar, és com tocar el piano i canviar de dits, tret que fem una traducció literal, que és el més espantós que hi ha. Primer, s’ha d’esborrar!”.