Diario Avui, 21-Septiembre-2007

Uns vénen i els altres se'n van

No hi ha ira que duri mil anys sense rebentar l’irat. Josep Maria Flotats ha decidir tornar als escenaris catalans amb una obra en l’idioma de la terra i sense vocació esporàdica. Benvingut, mestre. L’actor i i director s’ha deixat un bigoti estil liniment Sloan i representarà un crepuscular Stalin al Tívoli, que encara ol a ell.

Ara fa deu anys –potser ha estat l’aniversari allò que l’ha mogut– Flotats se’n va anar de la direcció del Teatre Nacional de Catalunya després d’una topada –trompada– amb el conseller de Cultura de l’època. Joan Maria Pujals es va deixar anar amb un d’aquells rampells que el van fer cèlebre entre els nois de la premsa i va agafar l’artista per les solapes. La frase “Se’m va abraonar” ha fet història. Molt més que “Ja sóc aquí”, que ara es reivindica com la més popular de la llengua.

Flotats no va obtenir el suport que buscava dels superiors de Pujals i va emprendre la ruta que tan bé va marcar el gran Xènius. Feta i desfeta, ara torna, i que duri. De Pujals, se’n sap poca cosa. O cap. Coincidint amb el retorn de l’estrella, a Madrid n’han feta una altra. Fernando Savater, Amando de Miguel, Vicente Verdú, Pedro García Barreno i Pilar Cortés –oh, quin gran jurat!– han decidit concedir el premi Espasa d’assaig a una “acerada, minuciosa y fundamentada crítica al nacionalismo”.

A mig camí entre el “llibre de memòries” –eps– i la “reflexió política” –més eps–, Adiós Cataluña ha estat saludat amb olor de santedat a Madrid. Adiós? Doncs, passi-ho bé, mestre. Boadella barata Flotats? Aquesta vegada guanyem.